L’aventura de les aventures

Això ja s’acaba, ja queda molt poc, d’aquí res canvi d’etapa, ara entres al món de la feina, s’ha acabat la bona vida, ara sabràs el que es pencar! ... Aquestes i moltes més, son frases del que sento des de fa uns dies dins i fora del meu cap per el moment que  conclueix i sobretot el que comença. 

6 anys, més de 4.500 hores de classes, examens, facultats, pisos i cases, trens, avions, cotxes i busos, ciutats, països, menjar i cultures, PERSONES, EXPERIENCES i AVENTURES, TANTES AVENTURES! 

Ni que m’haguessin jurat el que he viscut en aquest temps, m’ho hagués cregut! Perque es sol dir que quan vas a la Universitat estudies, fas examens i si tens sort, els passes. Pero a mi ningú em va dir que m’apasionaría el que he estudiat (perque ni això tenía clar) ni que

marxant de casa em sentiria a casa o que els dijous passaven a dir-se “Juevitxo”.

Tampoc em van dir que trencaría el gel d'un llac a Laponia per banyarme després de la sauna, o que coneixeria una noia de Sri lanka al menjador de un colegi a Bangalore i es convertiria en Familia. Ningú em va dir que després de mitja hora de bicicleta sota la pluja de Pamplona una tarda de desembre seria mestra de 30 nens a una escola a "Mutilva baja”. Ningú em va dir que infiltraria una pizza a la clínica per compartirla amb un àngel que em va ensenyar més que tots els llibres, tampoc em van dir va dir que després de 5 anys em cauria del cel una beca que em permetria seguir estudiant… pero em van dir que si volia, amb esforç i ganes, faria tot el que volgués, i això va ser molt més que suficient. 

Recordo el primer trajecte Manresa a Pamplona, amb el Jason Derulo de fons, repetint deliberadament la cançó per recordar aquell moment cada vegada que l’escoltés. Recordo la primera clase d’Antropología, on ja vem començar materia. Les paraules motivadores dels professors i les aules plenes de cares noves. Tantes primeres vegades que no es poden resumir en un simple ‘post'. 

Avui ha arribat un gran dia, l’esperada GRADUACIÓ! Un día d’emocions fortes i records per mai oblidar. Tot i la gran quantitat de feina feta no tinc la sensació d’acabar i treure’m un pes de sobre, tinc un sentiment extrany d’enyorança i il.lusió, perquè he passat uns anys fantàstics, pero sé que em portarán encara a anys millors. 

Durant aquests temps he après que la sort molts cops es busca, o almenys s’ha de saber trobar. Les oportunitats que he tingut han sigut el que m’ha portat a ser qui soc i on soc. Per això dono gràcies a tothom que ha fet possible que jo visqui aquests meravellosos anys, sobretot als meus pares, que desde el primer instant m’han animat a fer el que jo volgués, donant-me sempre els seus savis consells..  i també a la resta de persones que he conegut i m’han acompanyat en el viatge. 

6 anys sonen molt fort, pero ho son molt mes. Perque no es tan sols el temps passat, sino també la intensitat de les aventures.
I de fet, això no s'acaba... l’aventura de les aventures, tot just acaba de començar!!