Això
ja s’acaba, ja queda molt poc, d’aquí res canvi d’etapa, ara entres al món de
la feina, s’ha acabat la bona vida, ara sabràs el que es pencar! ... Aquestes i
moltes més, son frases del que sento des de fa uns dies dins i fora del meu cap
per el moment que conclueix i sobretot el que comença.
6
anys, més de 4.500 hores de classes, examens, facultats, pisos i cases, trens,
avions, cotxes i busos, ciutats, països, menjar i cultures, PERSONES,
EXPERIENCES i AVENTURES, TANTES AVENTURES!
Ni
que m’haguessin jurat el que he viscut en aquest temps, m’ho hagués cregut!
Perque es sol dir que quan vas a la Universitat estudies, fas examens i si tens
sort, els passes. Pero a mi ningú em va dir que m’apasionaría el que he
estudiat (perque ni això tenía clar) ni que
marxant
de casa em sentiria a casa o que els dijous passaven a dir-se “Juevitxo”.
Tampoc
em van dir que trencaría el gel d'un llac a Laponia per banyarme després de la
sauna, o que coneixeria una noia de Sri lanka al menjador de un colegi a
Bangalore i es convertiria en Familia. Ningú em va dir que després de mitja
hora de bicicleta sota la pluja de Pamplona una tarda de desembre seria mestra
de 30 nens a una escola a "Mutilva baja”. Ningú em va dir que infiltraria
una pizza a la clínica per compartirla amb un àngel que em va ensenyar més que
tots els llibres, tampoc em van dir va dir que després de 5 anys em cauria del
cel una beca que em permetria seguir estudiant… pero em van dir que si volia,
amb esforç i ganes, faria tot el que volgués, i això va ser molt més que
suficient.
Recordo
el primer trajecte Manresa a Pamplona, amb el Jason Derulo de fons, repetint
deliberadament la cançó per recordar aquell moment cada vegada que l’escoltés.
Recordo la primera clase d’Antropología, on ja vem començar materia. Les
paraules motivadores dels professors i les aules plenes de cares noves. Tantes
primeres vegades que no es poden resumir en un simple ‘post'.
Avui
ha arribat un gran dia, l’esperada GRADUACIÓ! Un día d’emocions fortes i records
per mai oblidar. Tot i la gran quantitat de feina feta no
tinc la sensació d’acabar i treure’m un pes de sobre, tinc un sentiment extrany
d’enyorança i il.lusió, perquè he passat uns anys fantàstics, pero sé que em
portarán encara a anys millors.
Durant
aquests temps he après que la sort molts cops es busca, o almenys s’ha de saber
trobar. Les oportunitats que he tingut han sigut el que m’ha portat a ser qui
soc i on soc. Per això dono gràcies a tothom que ha fet possible que jo visqui
aquests meravellosos anys, sobretot als meus pares, que desde el primer instant
m’han animat a fer el que jo volgués, donant-me sempre els seus savis
consells.. i també a la resta de persones que he conegut i m’han
acompanyat en el viatge.
6
anys sonen molt fort, pero ho son molt mes. Perque no es tan sols el temps
passat, sino també la intensitat de les aventures.
I de fet, això no s'acaba... l’aventura de les aventures, tot just acaba de començar!!
I de fet, això no s'acaba... l’aventura de les aventures, tot just acaba de començar!!
